Com a pedagoga i directora de l’escola d’educació especial Taiga, penso que en aquesta etapa infantil i juvenil del desenvolupament humà, cada criatura s’hi juga molt, moltíssim, la seva qualitat de vida en l’etapa adulta en depèn. Tingui o no limitacions en les seves capacitats intel·lectuals, emocionals o socials.

​

Per tant, cal assegurar al màxim un bon aprenentatge. “L’escola ha d’escolaritzar”. I això vol dir ensenyar i aconseguir que aprenguin. Vol dir educar i agafar un compromís per treballar tant les competències instrumentals (lectura, escriptura i càlcul) i en conjunt els continguts dels diferents àmbits d’escolarització, com també les habilitats socials estàndard (saludar, donar les gràcies, etc.) o d’altres de transversals com l’empatia, l’assertivitat, etc.) i les competències bàsiques d’hàbits d’autonomia personal, social i de treball que faciliten una conducta adequada a cada moment de la vida quotidiana. Tot l’aprenentatge de l’etapa escolar cal fer-ho amb una perspectiva a llarg termini, pensant quines competències li seran necessàries en la seva vida adulta, però també les necessàries en cada moment contextual individual i social del seu desenvolupament.

 

Des d’un punt de vista metodològic, cal assegurar que les sessions tipus d’aprenentatge de cada moment del dia escolar siguin molt efectives, i amb això em refereixo que siguin atractives, motivadores (si l’alumne les veu significatives i funcionals és més fàcil), que assegurin els aprenentatges (comprovant sempre els aprenentatges anteriors, establint els nous, fent pràctica, buscant la generalització), tenint uns materials clars per cada tempus escolar. Posant l’èmfasi en la individualització per ajustar els canals d’interacció social i educativa adients a cada alumne: l’explicació oral, visual, amb mitjans informàtics, amb mitjans artístics: la música, el teatre, la pintura, el cine, l’experimentació.

 

És evident que això és el que hauríem de buscar totes les escoles, però, les escoles d’educació especial tenim moltes condicions que ens ho faciliten: les ràtios d’alumnes per grup que poden ser de tres, de sis, de quatre, de vuit alumnes, amb tutors titulats en educació especial, sovint, també amb educadors, especialistes en logopèdia i fisioteràpia. Les aules amb amplis espais perquè la normativa duplica l’espai necessari, instal·lacions facilitadores i un know how elevat per l’experiència acumulada.

 

Vol dir que estic en contra de l’educació inclusiva? No! Si no que l’escolaritat d’un alumne a l’escola ordinària o especial, hauria de ser un flux, flexible i àgil perquè en cada moment estigués on més profit (entès com el que hem definit abans) pogués treure i l’escola d’educació especial recuperés el seu rol d’elit educativa súper especialitzada que és i que no sigui tractada com un lloc de segregació i d’exclusió social, perquè no ho és.

 

 

Maria Jose Pujol Rojo
Directora